divendres, 23 de desembre del 2011

Rajoy té la solució

Sembla ser que l'educació és la puta del poble. Cada govern es creu amb el dret de fotre-li mà. Tots tenen la vareta màgica per posar fi al fracàs escolar. Bé, potser que ja n'hi ha prou! 
Els polítics deuen tenir un gen que els porta inconscientment a fer una reforma educativa. Tenen la necessitat de fer-la per deixar constància de que han estat al govern. Si no has fet una nova llei d'educació, senzillament, no has governat.
Així, quan  hi ha un canvi de govern, el polític de torn es treu de la màniga la seva  particular reforma del sistema educatiu. I ara, hem arribat a un moment que, ja és impossible saber quantes n'hi ha hagut (LOECE, 1980; LODE, 1985; LOGSE, 1990; LOPEGCED, 1995; LOCE, 2002; LOE, 2006).
Allí, des dels seus despatxos, lluny de les aules, basant-se en no sé quines teories i/o tendències i, sobretot, influenciats per una ideologia, es dissenyen unes lleis que es consideren la solució als decebedors resultats educatius. 
Això és el que ha fet Mariano Rajoy, qui en el seu discurs d'investidura del 19 de desembre de les poques coses que va concretar (és gallec) una va ser sobre l'educació: garantir uns ensenyaments comuns a tot el territori (?) i implantar un batxillerat de 3 anys.
M'agradaria saber si també tenen pensat legislar sobre la corrupció en el sistema polític, regular el nombre de  càrrecs que ocupen  i de sous que poden cobrar, perseguir el frau fiscal, controlar les indemnitzacions dels executius de les entitats financeres que han rebut diners de l'estat o buscar responsabilitats de la malversació de diners públics que han representat la construcció d'algunes infraestructures (trens d'alta velocitat per a 6 persones o aeroports sense passatgers).

dimarts, 20 de desembre del 2011

dissabte, 17 de desembre del 2011

The United Nations Climate Change Conference

El passat 11 de desembre va acabar la Conferència sobre el canvi climàtic celebrada a Durban (Sud-Àfrica). Durant dues setmanes representants de més de 190 països es van reunir en un intent de trobar un compromís per a frenar el canvi climàtic.
En l'últim moment es va arribar a un acord de mínims que consisteix en prorrogar els compromisos establerts al Protocol de Kioto que acabaven el 2012 però sense els EUA (Rússia, Japó o Canadà també van manifestar els seu desig de no respectar aquesta pròrroga); és a dir, un fracàs absolut.
En l'únic que s'han posat d'acord tots els països és en seguir treballant per a aprovar el 2015 un document que sigui vàlid per a tots a partir del 2020. Una cosa semblant a un acord per arribar a un acord.
També s'ha decidit crear un fons per ajudar al països menys desenvolupats a lluitar contra els efectes del calentament global.
Tanmateix, s'ha aconseguit que, per primer cop, els països més contaminants estiguin obligats a adoptar accions per reduir les emissions de gasos contaminants. Un acord difícil de verificar perquè els compromisos de cada país varien en funció d'un seguit de paràmetres. En el cas d'Espanya, el Protocol exigia que el nivell d'emissions del 2010 fos, com a molt, un 15% superior al del 1990, però el 2008 ja era del un 24% més alt, especialment a causa del fet que les emissions de diòxid de carboni eren un 40% més elevades.
Qui verificarà el grau de compliment dels acords? Hi haurà sancions per als països que no compleixin amb les quotes? Si un país no vol pagar la sanció, que passarà?