dijous, 17 de juliol de 2008

Dèficit fiscal o espoliació

Res ha canviat, els territoris de parla catalana són els més solidaris de tot l’estat espanyol. Potser algú ho dubtava? Som la vaca que els de la Meseta van munyint. Per això, des de Madrid s’han afanyat a dir que aquestes dades no han d’influir en el debat sobre finançament autonòmic.

Les Illes Balears amb un 14,2% sobre el PIB, Catalunya amb un 8,70% i País Valencià amb un 6,32% presenten les balances fiscals més deficitàries segons dades del 2005 publicades pel Ministeri d’Economia i Hisenda espanyol. Això vol dir que aportem molts més diners a les arques de l’estat dels que rebem. Les dades no varien molt de les publicades per la Generalitat catalana la setmana passada.

Balances fiscals

cliqueu a la imatge per veure les dades millor

A Alemanya, una llei fixa en el 4% del PIB la quantitat màxima que els lands rics estan obligats a aportar als pobres. Catalunya aporta entre el 6,4% i el 8,7% del seu PIB (segons el mètode que es faci servir per a calcular les balances fiscals) a l’Espanya pobra.

Zapaterooooooo, vols dir que quan parlem de finançament no hem de parlar de balances fiscals?

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Marià, tot i que caldria veure com han "consensuat" la metodologia pel càlcul, ni així poden maquillar les dades.
Fes-li una ullada al text extret del Mailobert de Vicent Partal d'ahir (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2933904). Ara compara-la amb aquest mapa, http://blocs.mesvilaweb.cat/media/bWFwYXZlbGw=_100508_38_1.jpg . Això és solidaritat, o li escau millor altre concepte?:

El mapa, el mapa!!!
La publicació de les balances fiscals dibuixa un mapa de l'estat ben significatiu i concret. Hi ha el País Basc i Navarra a banda, fora i tots dos junts, en el règim foral. Hi ha Madrid demostrant la seua inesgotable enginyeria financera fins aconseguir que un dels càlculs la faça aparèixer com la més solidària. En l'altre, però, no ho aconsegueix i queda justament per sota del bloc de les tres 'autonomies' que van del bracet, juntes i unides, com les més espoliades. Hi ha les Illes, Catalunya i el País Valencià. El mapa! El mapa! El mapa!!!

Ep! I hi ha els altres. Retirem Madrid, que tots sabem com va, i si en quedem fora nosaltres tres i els bascos, dos, ens podem preguntar: l'Espanya no plural què és en realitat? I ara ja ens ho podem preguntar amb les dades d'ells i tot, no oblidem aquest detall. Una resposta òbvia a la vista de les dades és que som al davant d'un conjunt de territoris fortament subsidiats, que reclamen dosis molt elevades de 'solidaritat' dels altres per a funcionar, dècades després de posar-se en marxa el sistema.

Hi ha qui creurà o voldrà creure que som davant d'una simple curiositat, d'una anècdota, d'una coincidència. Però és que tenim davant un tres de tres, les tres en línia, seguides, unides i sense cap fractura entre elles: les Illes, Catalunya i el País Valencià. La consistència i la unanimitat amb les quals es repeteix el mapa i les posicions, i l'ordre amb les Illes al capdavant! Com a mínim hauria de fer pensar, ens hauria de fer pensar a tots. Els matisos ja els discutirem un altre dia. Avui hi ha prou amb mirar el mapa per entendre millor de què va tot plegat.

Jesús M. Tibau ha dit...

els números canten i no ens queixem perquè sí

Anònim ha dit...

Crec que fins que no i hagués un estat propi, es correcte aquest finançament i repartició de riqueses. Crec en la igualtat de drets i oportunitats; evidentment també en les responsabilitats. En tot cas, trobo correcte incidir en territoris mes pobres a que burgesos catalans siguin mes rics i les societats mes diferenciades. Imagineu-vos aquesta situació...Catalunya independent, i els territoris que no estiguin al barcelonès oblidats i sense que arribin les mateixes riqueses que a la part rica del país. Potser algú diu que no tenim teatres, però aquest no seria pas un dret bàsic, que ara si tenim cobert. En definitiva, dins d’un mateix territori, ja sigui el català en un futur hipotètic, o l’espanyol, com es ara, defenso el dret basic per a tots fora d’egoismes de riqueses que pensem nostres, i que potser no son ben be nostres, sinó del ric del costat.
Potser es nota que soc comunista.