Fa uns dies vam viure un episodi d'excepcionalitat atmosfèrica de forts vents que va tenir unes conseqüències gravíssimes amb la mort de diverses persones, entre elles nens, i moltíssimes destrosses materials.
Aquest episodi va tornar a posar de manifest l'equivocat que és el model de creixement urbanístic d'algunes zones de Catalunya, especialment de la regió metropolitana de Barcelona. En aquesta zona les urbanitzacions construïdes en zones semiboscoses o directament all mig del bosc són una constant.
Construir la casa en mig del bosc de pins pot presentar avantatges: contacte amb la natura, tranquil·litat, etc., però no és una bona idea. El bosc català es crema periòdicament i els forts vents poden fer caure els arbrers sobre la teulada i afectar els, de vegades precaris, serveis de llum, telèfon o subministrament d'aigua.
De la mateixa manera que hi ha una "llei de costes" que regula les construccions vora mar o que està prohibit construir a la llera inundable de rius i rieres, s'hauria de regular (o prohibir) construir a les zones boscoses.
És un model de creixement urbanístic insostenible des de qualsevol punt de vista. Aquest creixement dona lloc a unes àrees d'urbanització difusa que consumeixen molt de sòl, exigeixen una gran despesa energètica (transports, enllumenat públic, etc.) i provoquen una dispersió d'infraestructures i serveis que les encareix (clavegueram, pavimentació, recollida d'escombraries, etc.) i que als ajuntaments els hi costa assumir.
A més, en la situació d'excepcionalitat, com la que hem tingut aquests darrers dies, s'ha viscut un drama humà, ja que moltes famílies han perdut la seva casa i no saben a qui reclamar. Qui ho pagarà? Les asseguradores o l'erari public?
Fotos: La Vanguardia
Mireu també aquest video
A més, en la situació d'excepcionalitat, com la que hem tingut aquests darrers dies, s'ha viscut un drama humà, ja que moltes famílies han perdut la seva casa i no saben a qui reclamar. Qui ho pagarà? Les asseguradores o l'erari public?
Fotos: La Vanguardia
Mireu també aquest video
1 comentari:
Totalment d'acord Marià.
Penso que l’actitud de respecte i d’adaptació a la naturalesa dels nostres avantpassats s’ha vist superada per la feliç ignorància de que el nostre entorn és segur fins que no es demostri el contrari. Crec que aquesta il·lusió infantil ve derivada per la sensació de control sobre el medi que ha anat generant la tecnologia, la mateixa, que curiosament a hores d’ara, és la que ens ha de proporcionar una millora en la gestió i reducció dels riscos als que estem tots i totes cada cop més exposats.
FV
Publica un comentari a l'entrada