Creuar l'Ebre
Josep Bayerri
Els grans rius són sovint frontera entre països perquè resulten una
solució per delimitar territoris, però contràriament a l'artificialitat
administrativa són sobretot eixos vertebradors de cultures que
defineixen la manera de viure de la gent que viuen al seu entorn. Perquè
sigui així cal, però, que la comunicació entre una riba i l'altra
esdevingui fàcil, fluida, i això solament és possible establint sistemes
per creuar el que aparentment pot resultar un obstacle físic.
Fins
ben avançat el segle XIX, entre Saragossa i la desembocadura de l'Ebre
no hi havia cap pont tret de l'anomenat “pont de barques”, a Tortosa,
que era una passarel·la sustentada sobre vuit llaüts que feien la funció
de les columnes. El primer estable fou el pont ferroviari bastit el
1868; per a ús de persones i carruatges fou el “pont pagant”, construït
el 1895 per iniciativa privada, que funcionava en règim de peatge. Els
seus promotors van utilitzar tota classe de magarrufes per retardar
l'entrada en servei del pont lliure construït per l'Estat que no
esdevingué del tot acabat fins al 1911.
A banda de la ciutat, la
comunicació es feia mitjançant embarcacions. A tots els pobles riberencs
hi havia la figura del barquer que, amb la seva petita barca,
traslladava la gent d'una vora a l'altra. Les poblacions més grans
disposaven dels anomenats “passos de barca”, formats per barcasses de
panxa ampla o per plataformes de fusta sostingudes sobre dos llaguts,
estructures semblants al que avui en diríem catamarà. La navegació es
feia generalment aprofitant el mateix corrent del riu o ajudats per
sistemes mecànics de subjecció. Als anys seixanta del segle XX al tram
de l'Ebre català hi havia, a més dels ponts i els coronaments dels murs
dels pantans (Amposta, Tortosa, Móra, Garcia, Flix i Riba-roja), una
desena de passos de barca. El darrer mig segle ha vist com es sargia el
riu amb nous ponts. La inauguració del darrer, al Delta, ha suposat la
desaparició dels tres transbordadors, moguts a motor, que lligaven la
Cava amb l'Enveja. Ara ja només en queden dos, la barcassa de Miravet i
la de Flix. Aquesta darrera, atrotinada pels anys i la manca de
conservació, va naufragar fa uns dies. L'Ajuntament assegura que serà
restaurada i tornarà a navegar, però el cost és alt i la situació,
difícil. La de Miravet funciona pel voluntarisme del patró, tot i que la
seva subsistència es pot considerar una qüestió d'interès general pel
fet de preservar signes d'identitat del territori. Evitem entre tots que
els “passos de barca” siguin només un record
Diari El Punt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada