dilluns, 21 de desembre de 2009

Després de Copenhaguen

Com ja vam comentar, aquest cap de setmana el líders mundials ha escenificat a Copenhaguen el fracàs de la cimera sobre el canvi climàtic.
Un cop més els nostres governants són incapaços d'arribar a un acord seriós per afrontar un problema, el canvi climàtic, que ningú nega que existeix, però que ningú s'atreveix a afrontar.
L'acord, de mínims, l'han adoptat els EUA i els líders de les potències emergents (Xina, Índia, Brasil...) marginant la Unió Europa. No s'ha signat cap compromís, cap objectiu a assolir, cap quota de reducció de gasos contaminants ni cap mecanisme de verificació.
Obama (qui l'ha vist i qui el veu), ha intentat presentar com un èxit de la cimera el fet que la Xina (que ja supera als EUA com a país més contaminant) hagi reconegut la seva preocupació pel canvi climàtic. Quina hipocresia!
Com és que no es poden posar d'acord?
El països desenvolupats, en un acte de cinisme, volien que la reducció més important de contaminants (sobretot CO2) l'haurien de fer els països en desenvolupament. Les grans economies, com la dels Estats Units, s'han limitat a fer petits gestos del tot insuficients i ja parlen d'un nou horitzó, el 2020 o 2050, per començar a lluitar pel canvi climàtic. Mentre que sols un nombre reduït de països de l'Europa occidental semblaven predisposats a establir reduccions importants de gasos contaminants i a aportar diners per afrontar aquest canvi.
Per la seva banda, les economies emergents (amb Xina i Índia al capdavant) no acceptaven cap tipus de control sobre les seves emissions, volien compensacions econòmiques o que se'ls permetés arribar a un major grau de desenvolupament per a començar a negociar les quotes d'emissions. El seu raonament és senzill: "quan jo estigui tant desenvolupat com vosaltres, ja en parlarem".
Finalment, els països més pobres ja van denunciar, des del primer dia de la Cimera, la posició de prepotència i de domini que volien imposar els països rics en la presa de decisions. Consideraven que es volia canviar tot per a no modificar res. És a dir, que un pocs països poguessin continuar mantenint el seu domini econòmic.