Mentre el conseller Baltasar resa per que plogui, el govern català i espanyol, amb nocturnitat i premeditació, estan a punt de tancar l’acord per portar aigua del minitransvasament a l’àrea de Barcelona i, juntament amb altres mesures, solucionar la seva precarietat hidrològica.
Era qüestió de temps. L’aigua que arriba a Tarragona també pot arribar a Barcelona. Es tracta d’anar posant tubs com si fos un “mecano”. 60 quilòmetres de conducció que uniran els dipòsits centrals del Consorci d’Aigües de Tarragona i els d’Aigües Ter-Llobregat a Olèrdola (Alt Penedès).
El minitransvasament (1989) havia de resoldre els problemes produïts per la sobreexplotació i salinització dels aqüífers del Camp de Tarragona. Ara, la manca d’aigua de l’àrea de Barcelona solament s’atribueix a la sequera.
No negaré les evidències, però també hauríem de fer examen de consciència ja que el nostre model de creixement econòmic i urbanístic no és el més adequat en un espai on la irregularitat de les precipitacions i, per tant, de la disponibilitat d’aigua n’és una característica fonamental.
Com deia el Periódico al seu Quadern del Diumenge del 6 d'abril del 2008: Les angoixes de la sequera xoquen de ple amb la realitat de Catalunya, on les piscines formen part natural del paisatge.
Tiana 
Masnou
Badalona
Alella
Pedralbes (Barcelona)
1 comentari:
Tot i que sempre hem vist piscines,recordo quan lo meu iaio mos banyava en un balde de zenc a l'estiu.Estic totalment d' acord amb lo teu escrit.
Ni los diplodocus portadors de maletes amb baremació absoluta acceptarien este model desequilibrat de creixement.
Publica un comentari a l'entrada