Dates assenyalades

Nadal (25 de desembre)

El Nadal és una de les festes més importants del cristianisme ja que se celebra el naixement de Jesús. És poc probable que aquesta sigui la data exacta del seu naixement (s'especula que fou a la primavera).
Cap al segle III o IV dC, el cristianisme, amb el seu pragmatisme, va decidir adoptar una festa pagana romana per commemorar l'esdeveniment, en un intent de facilitar la penetració de la nova religió en les diferents capes socials i eradicar el paganisme (també ho va fer amb altres dates assenyalades del cristianisme).
Els romans, per aquestes dates (finals de desembre) tenien dues festes molt populars; una la saturnàlia (saturnàlia, opàlia i sigil·lària) dedicades al deu Saturn i que coincidia amb la setmana del solstici d'hivern.
L'altra era el Dies Natalis Solis Invicti (el dia del naixement del Sol invicte) i que se celebrava quan la llum del dia augmentava, entre el 22 i el 25 de desembre.

Dia del Innocents (28 de desembre)

Fa referència a la matança dels infants menors de dos anys a Betlem ordenada per Herodes el Gran (rei de Judea) amb la intenció de posar f i a la vida de Jesus.

Cap d'Any (31 de desembre)

Darrer dia de l'any en que la tradició diu que s'han de menjar 12 grans de raïm coincidint amb les últimes dotze campanades de l'any si és vol tenir sort l'any nou.
Tradició?????? Bé, és un dir, perquè solament fa 100 anys que el canvi d'any se celebra d'aquesta manera. Sembla ser que una excel·lent collita de raïm l'any 1909 va fer expremer les neurones als viticultors espanyols, els quals es van treure de la butxaca el fet que el raïm porta sort i que s'ha de menjar la nit de Cap d'Any.

Dia de Reis (6 de gener)

Realment eren mags (astròlegs) o savis que venien d'Orient (probablement Pèrsia). La tradició els va convertir en reis en un intent d'adaptar el naixement de Jesús a la profecia del Salm72, 11 (Salomó) que assenyalava que "Li faran homenatge tots els reis"
El nombre exacte varia amb el temps, així es va parlar de dos, quatre, set i, fins i tot, dotze mags. El nombre de tres s'adopta perquè als evangelis es parla de tres presents or, encens i mirra (Mateu 2, 11). Tanmateix, els seus noms actuals (Melcior, Gaspar i Baltasar) no apareixen fins al segle VIII.

Feliç Any Nou

Els fangs es quedaran a Flix

Feia dies que es coneixia la notícia, però no s'ha fet pública fins avui. Sembla ser que el prestigiós MIT (Institut Tecnològic de Massanet) ha elaborat un exhaustiu estudi sobre el fangs de l'embassament de Flix que desaconsella totalment la seva neteja.

Segons Francis F. Coppola, director del MIT, hi ha una altíssima probabilitat que amb les obres de neteja es produeixi un tsunami de fangs tòxics que provocaria un desastre mediambiental. "Aigües avall de Flix, la flora i la fauna es veurien molt afectades, però també l'activitat econòmica" ha declarat Coppola.
Davant d'aquesta situació la ministra de medi ambient ja ha assegurat que les obres de descontaminació s'aturen de manera indefinida. En declaracions a l'agència EFA ha manifestat: "Els fangs es quedaran a Flix".
L'alcalde de Flix ha mostrat la seva perplexitat i ha sortit al pas exigint que el poble no perdi la inversió que s'havia de fer amb motiu de les obres de descontaminació de l'embassament. Per això, ha proposat convertir la cinta transportadora, que havia de portar el fangs fins al Racó de la Senyora, en un telecabina que sobrevoli l'espai natural de Sebes.
La proposta sembla que s'ha vist bé des de Madrid, que l'estudiarà i abans d'acabar l'any donarà una resposta.

Inauguració a Flix

Ahir vam inaugurar a Flix un nou establiment comercial, l'espai Nova Art Flors. Situat a l'avinguda Catalunya, ha estat dissenyat per la seva propietària Joana Ranís, qui li ha donat un caire molt avantguardista.

Més que un establiment nou, es tracta de l'ampliació d'un dels comerços més ben consolidats del poble, Nova Art, conegut popularment com Floristeria Ranís.

La família Ranís-Moreno fa més de 30 anys que es dediquen al negoci de les flors i dels articles de decoració, i la seva evolució des de la petita botiga del carrer Major ha estat sempre ascendent.
Ara sembla que el negoci tindrà una nova empenta. El nou espai es dedicarà exclusivament al món de les flors i de les plantes i als complements però, sobretot, també serà l'àrea de treball per a dissenyar l'interior d'altres negocis, cases, apartaments, ...
De fet, la Joana ja fa anys que es dedica a aquesta activitat i seus són els dissenys de nous negocis com la copisteria-papereria 3M10 de Flix, la discoteca Kahlua de Mòra la Nova, la joieria-rellotgeria Herre al C/Reding de Tarragona ...

Molta sort!!!!!

Tenim un problema

Tenim un problema, i no es tracta del famós 3% de Maragall. Tampoc parlo de la greu crisi financera i econòmica que patim; ni tampoc del canvi climàtic o de la oblidada guerra del Congo.
Em refereixo a la crisi de tolerància i solidaritat que podem detectar en alguns comentaris que es fan. L'altre dia explicava a classe el fenomen migratori actual.
Intentava fer una mica de pedagogia i parlava de la necessitat que te la nostra economia del treball dels immigrants (legals), que hi ha feines que els d'aquí no les volem fer, etc. Com que a la classe tenim magrebins, sud-americans i gent de l'Europa de l'est, em pensava que tot aniria rodat.
Doncs no, un grupet d'alumnes van començar a donar la seva opinió en contra dels immigrants. El que més em va xocar va ser que comentaven que no els hi semblava bé que a un immigrant (legal) que es fes mal al treball, tingués dret a la baixa laboral i continués reben un salari.
Vaig intentar explicar que això és un dret laboral independentment de la persona; però ells feien una clara distinció entre els d'aquí i els de fora.
Pocs dies desprès, aquest mateix grupet, em comentaven que no estaven d'acord que els que tinguessin més diners paguessin més impostos. Ho trobaven injust. Segons ells tots hauríem de pagar la mateixa quantitat.
De res va servir intentar fer-los veure que hi ha salaris molt baixos, feines mal pagades, acaparament de riqueses per part d'un quants... I que havia costat molts esforços arribar o estem ara.
Res, que en dos dies em van desmontar alguns dels pilars del nostre estat del benestar. I és que la ignorància fa ser molt atrevit.

Novetats

Ja sabeu que els dies 15 i 16 de novembre va tenir lloc a Flix unes jornades commemoratives de la fi de la Batalla de l'Ebre. D'aquestes jornades, a part de recordar la gent que hi va perdre la vida i l'homenatge fet als principals caps militars republicans que hi van participar, n'hem tret uns nous equipaments culturals.

Per una banda la museïtzació del refugi del carrer Sant Josep. Una il·luminació adient que crea una atmosfera de penombra, uns planells informatius amb fotos dels avions que venien a bombardejar el poble i dels efectes causats, un audiovisual, la possibilitat de llegir els grafitis de 1937... Tot ens ajuda a posar-nos en la pell d'aquella gent que amb la por al cos esperava que les bombes deixessin de caure.

D'altra banda el monument Memorial a la República i al pont de ferro de Flix, darrer pas del riu que va ser destruït i que marcà la fi de la Batalla de l'Ebre. Monument situat al marge esquerre del riu (a l'altra banda del pont).

Per cert, algú haurà d'explicar perquè en els parlaments, l'autoritat local no va esmentar a la persona (de Flix) que va tenir la idea d'agafar aquest dos blocs de formigó extrets de la presa per les obres del reg i reaprofitar-los per fer el monument. I, en canvi, va donar tot el protagonisme a l'empresa (forània) que va fer el disseny del monument en base a aquesta idea.

Miguel Ángel Romero

Fa dies que parlàvem de l'escriptora novell Montse Banegas com un exemple més d'aquesta pedrera de joves talents que tenim a Flix.

Ara n'hem d'afegir un altre, Miguel Ángel Romero. Actor format a Flexus Teatre i ara director d'aquesta companyia. Porta anys treballant amb multiples companyies com la Fura dels Baus, Ale-Hop, Port Aventura o Factoría Escénica Internacional. També ha fet incursions al cinema ("Entre vivir y soñar" de Menkes y Albacete), televisió (Hospital Central) i publicitat.

Però també està preparant una espectacle molt original a Madrid amb la companyia Hard Trumpet. Si voleu veure el making off de l'obra, a la web seguiu la seqüència "Jazz y otras movidas > espectáculo > making off".

Aquest espectacle "Jazz y otras movidas" és una comèdia musical que intenta explicar la història comuna del cinema i del jazz. Durant hora i mitjà és van barrejant jazz en directe, fragments de pel·licules, balls, sketchos... En definitiva, un espectacle que promet.

A Flix, va guanyar Obama

La gent de Flix està a tot arreu!! Mai més ben dit. Tenim gent de Flix a tots el nivells: polítics, culturals, esportius... I ara, fins i tot, elegim el president dels EUA.

Efectivament, encara que sembli mentida, el proper president dels EUA també va ser elegit a Flix. Pablo Ramírez, per una d'aquelles circumstàncies de la vida, va néixer als Estats Units el 1986.

Els seus pares hi estaven treballant a mitjans dels anys 80. I si bé ell hi va estar poc temps, va assolir la doble ciutadania i ha mantingut un contacte permanent amb coneguts d'aquell país.
El fet de ser ciutadà nord-americà li ha obert un ventall de possibilitats, entre les qual està la de votar i, per tant, triar el president dels EUA.
Mentre va estudiar a l'institut de Flix va mostrar obertament la seva simpatia cap al partit demòcrata i quan ha assolit la possibilitat de votar amb la majoria d'edat no se n'ha desdit.
De fet, ha participat en algun acte que aquest partit ha organitzat a Barcelona durant la campanya presidencial d'aquest 2008. Ell, com la resta d'americans que han votat Obama, espera que no el decepcioni.

70è aniversari de la fi de la Batalla de l'Ebre

14 i 15 de novembre de 1938, l'armament pesant i els camions de l'exèrcit republicà no deixen de passar cap al marge esquerre de l'Ebre a través del pont de ferro de Flix i de diverses comportes.

Aprofiten la boira, que caracteritza aquest territori, i la impossibilitat de l'aviació franquista de fer vols amb regularitat, per posar sa i estalvi el poc material de guerra que els hi queda.

També passen soldats que compten, a més a més, amb passeres a Riba-roja, Flix i Ascó. Són soldats malalts, amb bronquitis, reuma, tifus, plens de paràsits, mal vestits i pitjor menjats. Són les restes de l'Exèrcit de l'Ebre que 115 dies abans havia iniciat amb optimisme la Batalla de l'Ebre.

El Tinent Coronel Manuel Tagüeña, acompanyat dels seus col·laboradors ,creua el riu pel pont de ferro de Flix. A les 4,45h del 16 de novembre de 1938 els sapadors reben l'ordre de volar-lo. La Batalla de l'Ebre s'ha acabat.
15 i 16 de novembre de 2008, a La Fatarella i a Flix s'organitzen diferents actes per recordar el 70è aniversari d'aquest fet. Hi participen estudiosos i historiadors de la batalla més sagnant de tota la guerra civil; però sobretot, hi participen els descendents directes dels seus protagonistes. (descarrega't el programa d'actes aquí)

Bibliografia:

Solé i Sabaté, JM (dir.) La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Barcelona. Edicions 62.

Reverte, Jorge M.La Batalla del Ebro. Barcelona. Planeta DeAgostini

Carta per a Aisha

Realment és indignant qualsevol forma de violència, però especialment crua és la lapidació. Avui (diumenge) a El Periodico he llegit l'article de Ian Gibson que parla del cas d'Aisha, una nena somalí de 14 anys que desprès de ser violada per tres individuos la van acusar d'adultera.

El tribunal islàmic, segons els preceptes de la xària, la va condemnar a morir lapidada. Cap dels violadors ha estat arrestat.

La carta comença així:

"Estimada Aisha: M'assabento per la premsa, amb profund dolor, que mig centenar de fanàtics islamistes de la teva Somàlia natal han acabat amb tu de la manera més vil imaginable, enterrant-te en un forat i lapidant-te fins a la mort. Al.legant el teu adulteri. Segons els mitjans consultats, el xeic rebel Hayakallah, capitost de la ciutat portuària de Kismayo, on es va portar a terme la teva execució, ha manifestat que vas admetre el teu "crim" davant d'una cort islàmica. I que, a més, vas demanar ser jutjada i castigada segons els preceptes de la xaria. ¡Com si això --en cas que fos veritat-- fos una justificació per a una atrocitat tan grossa!"... (llegeix tota la carta aquí)

Per un grapat de vots

Sembla ser que G. W. Bush va intentar capgirar el resultat de les enquestes que donaven guanyador a Obama fins al final. Sabent que el punt fort de Mc Cain era el de presentar-se al davant de l'electorat com a millor cap de les forces armades que Obama, Bush va tornar a jugar la carta de la inseguretat, de la por al terrorisme d'origen islamista.

Bush, disfressat de Joe (Clint Eastwood a "Por un puñado de dolares") volia fer un atac selectiu a Iran i protagonitzar un Spaghetti Western. Donat que les conseqüències d'aquest atac eren imprevisibles, va optar per un succedani.
Dies abans de les eleccions va ordenar l'atac a la localitat d'Abu Kamal a Síria, a la frontera amb Irak, provocant la mort de 8 persones. Segons els nordamericans, l'atac tenia com a objectiu grups terroristes que actuaven des de Síria contra Irak (per al govern siri eren civils innocents). També, en els darrers dies va augmentar la pressió militar dels EUA als talibans del Pakistan i Afganistan.
Davant d'aquests fets, alguns analistes sospiten que aquesta escalada bèl·lica va ser un darrer intent de Bush d'ajudar Mc Cain.
Un bon epitafi per a la carrera política de Bush, "i tot per un grapat de vots"

No hi ha hagut efecte "Bradley"

Encara que les enquestes el donaven com a guanyador, la seguretat en la victòria no era total. Es tenia por de l'anomenat 'efecte Bradley', nom del candidat de color al càrrec de governador de California, que l'any 1982 va perdre les eleccions a pesar de que fins a l'últim moment les enquestes el donaven com a vencedor indiscutible. El motiu: molts enquestats de raça blanca van dir que votarien a Bradley per por de ser considerats racistes, però desprès van votar l'altre candidat (blanc, naturalment).

No ha estat així, la victòria de Barac Obama ha estat aclaparadora. Ha aconseguit amb escreix el nombre de compromissaris que li asseguren l'elecció com a pròxim president dels EUA, també ha aconseguit la majoria a la cambra de representants i al senat; i tot amb una participació elevadíssima (la més elevada en els últims 100 anys).

Obama ha aconseguit despertar la il·lusió no únicament del poble nordamericà, cosa que no era gaire difícil desprès de la presidència de G.W. Bush jr.

Ara bé, que ningú es pensi que hi haurà un canvi radical en la política dels EUA. Republicà o demòcrata, blanc o negre, la seva política, especialment l'exterior, no variarà gaire (no obliden que el demòcrata Clinton va endurir l'embargament comercial a Cuba amb les lleis Helms-Burton el 1995, i va ordenar els bombardejos selectius al Sudan i l'Afganistan el 1998 sense suport internacional)

Però sembla que Obama te un altre tarannà, o al menys aquesta és la imatge que ha intentat donar durant tota la campanya electoral. Esperem que les espectatives que s'han dipositat en ell es facin realitat.

Podem criticar?

Als alcaldes, presidents de consells comarcals, president de la Generalitat i d'altres càrrecs de govern se'ls ha de criticar, se'ls ha d'exigir més, independentment de si els has votat o no a les últimes eleccions, de si estàs o no pròxim al seu ideari o de si fan bé les coses.
El raonament és senzill: ells (els polítics) són el primers que se n'encarreguen de publicitar els aspectes positius que es desprenen de la seva tasca pública, quan en realitat és la seva obligació treballar pel bé comú. En canvi, intenten amagar allò que no fan prou bé.
Així, surten a la foto de la tant esperada inaguració, posen la primera pedra de l'edifici davant la premsa, apareixen al costat del prestigiós conferenciant o escriptor, parlen als mitjans de comunicació autocomplaent-se, etc.
En canvi, amaguen aquella negociació fallida, es mantenen al marge de la presa de decisions negatives (acomiadaments, tocs d'atenció...) per no aparèixer com a responsables, oculten les inversions promeses i no aconseguides, culpen a Madrid de la manca de diners...
Es indubtable que a Flix s'està treballant, i molt, des de totes les regidories. Una feina constant, de vegades fosca, de la qual moltes vegades un no se sent recompensat. Però tampoc no podem negar allò que no s'acaba de fer bé.
Cal recordar les inversions fallides com la de Synthesia o Vallombrosa. El retard constant en l'inici de les obres de neteja de l'embassament. La dificultat per aconseguir un cabal ecològic al meandre. El minitransvasament encobert...

I ara, què?

Avui al diari de Tarragona i a la pàgina web de l'ajuntament de Flix es pot llegir una bona notícia sobre el poble. Gràcies a les obres de recuperació de la façana fluvial (ja era hora que es fessin) s'ha descobert una part de la muralla del baluard defensiu que envoltava la vila.
Però, i ara què?

Doncs, sembla ser que es començarà a treballar en un projecte de restauració. Això vol dir, que no es farà res.

A Flix tenim altres exemples que em permeten fer aquesta afirmació. Són alguns els jaciments arqueològics trobats a Flix que desprès d'unes primeres intervencions i d'encarregar aquests projectes no s'ha fet res més.

Copiant la campanya d'aquest estiu de la Generalitat de Catalunya "Foc Zero", vull mostrar la manca de concrecions (zeros) que s'han produït a Flix, sigui qui sigui el responsable, en relació al nostre patrimoni:

Molí d'Oriol ---> zero
Castell Nou---> zero
Poblat ibèric dels Castellons ---> zero
Jaciment de Sebes --> zero
Museu local --> zero
Teuleria --> zero
Restauració muralles --> ?
.....

El poble de Flix ha viscut durant anys d'esquena a la seva història. La recuperació del patrimoni històric i arqueològic tot just acaba de començar però cal donar-li una empenta definitiva. Si les institucions oficials (Servei d'Arqueologia de Catalunya) no es mostren sensibles als nostres objectius cal que l'ajuntament de Flix hi dediqui recursos propis per recuperar el nostre passat. Si s'han de prendre decisions que es prenguin.

No surten els números

La petjada ecològica fa referència a la superfície de terreny que es necessita per mantenir el nostre estil de vida de manera indefinida.
Això suposa fer front a les nostres necessitats diàries: aliments, habitatge, energia, béns i serveis. Però també assimilar els residus que produïm.
A Catalunya, als catalans, ens fa falta la superfície equivalent a quasi 8 "catalunyes" per a mantenir el nostre nivell de vida. Tenim una petjada ecològica important que compensem amb les importacions de tot tipus de recursos d'altres països i/o continents.
El més preocupant és que la Terra en conjunt, amb totes les desigualtats que hi ha, amb totes les diferències de qualitat de vida que hi ha entre països desenvolupats i subdesenvolupats, amb totes les injustícies, té una petjada ecològica d'1,3; és a dir, la població mundial necessita una Terra i un terç més per mantenir la situació actual.
No surten els números. Estem consumin més recursos i generant més residus dels que el planeta pot generar o assimilar. Això ens aboca a una catàstrofe si no posem remei. El científic Stephen Hawking ja ha anunciat que amb aquest ritme de consum de recursos la Terra no aguantarà ni 100 anys.
Mentre tan la crisi financera i econòmica que patim ens porta una notícia que la podem qualificar de positiva: Segons l'OPEP i l'AIE aquest any, el consum de cru serà un 12% menor del previst fa tan sols un més i per al 2009, la demanda de petroli també serà menor del que, a priori, estava previst.
Això, que en teoria hauria de alegrar-nos des del punt de vista ambiental, es presentat per alguns mitjans de comunicació com un situació negativa.

Montse Banegas

Flix és un poble amb una activitat cultural envejable i així queda patent en les nombroses entitats que tenim i en la pedrera sense fi de joves talents.
A la llarga llista d'autors locals hi hem d'afegir el nom d'una escriptora novell, Montserrat Banegas.
És llicenciada en ciències polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha cursat estudis de postgrau en teoria política.
Em fa molta gràcia perquè, a l'igual que altres, ha format part de la vida acadèmica de l'institut de Flix i ella va formar part d'un dels primers cursos que vaig tenir a l'entrar a ensenyament.
Quan acaben l'institut perds el contacte amb els alumnes, però alguna vegada t'arriben notícies que et mostren com s'han anat obrint pas per la vida.
La seva primera novel·la Una dona incòmoda acaba de sortir del forn, us podeu descarregar el primer capitol de la pàgina oficial de l'editorial per fer un tast.(cliqueu aquí)

Castells de fum

Arran de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2003 i 2006, i especialment desprès del nomenament dels càrrecs polítics dels diferents nivells, es va desfermar a Flix una eufòria desmesurada.
Probablement no hi havia en tot Catalunya cap municipi que tingués tants càrrecs polítics per habitant. Tothom en parlava. Teníem diversos directors de serveis territorials, algun director general, un conseller del govern de la Generalitat i actualment, fins i tot, tenim un senador a Madrid.

Esta vegada si!!! (com el Barça).

Ara sortirem de la crisi que arrosseguem de fa anys!!!.

Lo poble tornarà a ser lo que era!!!!

Ens pensàvem que tenint gent del poble als centres de decisió la situació de Flix faria un tomb de 180º. Es va arribar a comentar que en pocs anys Flix passaria a tenir 15.000 habitants.

"Si home, no has vist que s'estan fent un munt de pisos.

Ha de venir molta gent per lo del pantano".

Dolça ingenuïtat! Flix en tindria prou en recuperar els més de 5000 habitants que teníem fa anys. Però això no depèn d'actuacions puntuals sinó de canvis estructurals.

Bé, la realitat és la que és i Flix continua sent un poble amb una situació demogràfica i econòmica si no greu, almenys si que és delicada. I els nostres polítics o no poden o no en saben o, pitjor encara, algun d'ells, que fa anys que són fora vila, ni tan sols coneixen la realitat del nostre poble.

Bush, cadàver polític

Resulta patètic tornar a veure a Bush fent un discurs apocalíptic de la situació, en aquest cas econòmica, mundial. Em recorda els mesos previs a la invasió d’Iraq quan, entre molts altres falsos arguments, s’intentava justificar l’atac com a única salvació per a la humanitat i apareixia ell com a enviat de Deu per a aquesta missió.

De fet, Bush és el que es diu un cadàver polític, li queden dos “telediarios” i no vol marxar sense deixar la seva empremta salvadora.

El que passa als EUA no te nom, fa dos anys que estan en campanya permanent. Tot te un caràcter de provisionalitat fins l’arribada del nou inquilí de la Casa Blanca: En política internacional els EUA fa mesos que han desaparegut tret d’una tímida pressió sobre Rússia per l’afer de Georgia mentre Bush no para de fer viatges d’acomiadament. I en economia qualsevol mesura per afrontar la crisi s’ha de consensuar amb els dos candidats Obama-McCain.

Obama-McCain, McCain-Obama, si algú pensa que la postura dels EUA en els grans temes canviarà a partir del segon dimarts desprès del primer dilluns de novembre, va apanyat. Això si, pitjor no pot anar. O si?

Ulls Negres

A principis de setembre un grup d’onze afeccionats de Flix a la mountain bike vam fer la via verda d’Ulls Negres. En total uns 165 km per una antiga via de ferrocarril que portava ferro des de les mines de Ojos Negros a la comarca de Jiloca a Terol fins als alts forns de Sagunt a València.

No tot l’antic traçat del ferrocarril s’ha transformat en via verda; de fet la via verda no està condicionada des de la localitat d’Ojos Negros si no des de la propera Santa Eulàlia. Tanmateix alguns trams han estat eliminats per diferents tipus de construccions: fàbriques, edificis, carreteres, etc., especialment al tram més proper a Sagunt.

Com podeu suposar, la dificultat del traçat és baixa amb pendents llargues però molt suaus com correspon a les línies ferroviàries. El ferm estava en bon estat cosa que no ens va estalviar alguna punxada. Però en alguns llocs on havia desaparegut l’antic traçat no estava ben senyalitzat i alguns dels túnels no estaven il·luminats.

La via transcorre per un paisatge canviant, de la plana àrida de la vall del riu Jiloca es passa a un paisatge més abrupte quan penetrem a les estribacions de la serra de Javalambre o a la serra Calderona.

La fesomia es va succeint: camps, boscos de pins, conreus, vistes panoràmiques, arbres fruiters..., qualsevol excusa era bona per parar i fer fotografies. Però tot s’acaba quan arribem a Sagunt, la febre constructora impedeix finalitzar el recorregut.

En definitiva una excursió en la qual va podem gaudir de la natura, de les visites turístiques (Teruel, Jérica, Mora de Rubielos...), del bon ambient i del menjar.

La broma s’ha acabat

Veien el daltabaix financer que hi ha a nivell mundial, originat per aquest capitalisme salvatge que actua com a via d’enriquiment d’uns quants però que no dubta a demanar la intervenció de l’estat quan van mal dades, poso aquest fragment del llibre “Groucho y yo” del genial Groucho Marx.

“Muy pronto un negocio mucho más atractivo que el teatral atrajo mi atención y la del país. Era un asuntillo llamado mercado de valores. Lo conocí por primera vez en 1926. Constituyó una sorpresa agradable descubrir que era un negociante muy astuto. O por lo menos eso pare­cía, porque todo lo que compraba aumentaba de valor. No tenía asesor financiero. ¿Quien lo necesitaba? Podía cerrar los ojos, apoyar el dedo en cualquier punto del enorme tablero mural y la acción que acababas de comprar empezaba inmediatamente a subir. Nunca obtuve benefi­cios. Parecía absurdo vender una acción a treinta cuando se sabía que dentro del año doblaría o triplicaría su valor.

Mi sueldo semanal en «Cocoteros» era de unos 2.000, pero esto era calderilla en comparación con la pasta que ganaba teóricamente en Wall Street (...)

Algunos de mis conocidos perdieron millones. Yo tuve más suerte, lo único que perdí fueron doscientos cuarenta mil dólares (ó 120 semanas de trabajo a dos mil por semana).

(...) El día del hundimiento final, mi amigo, antaño asesor financiero y astuto comerciante, Max Gordon, me telefoneó desde Nueva York. En cinco palabras lanzó una afirmación, que con el tiempo, creo que ha de compararse favorablemente con cualquiera de las citas más memorables de la Historia americana: "Marx, la broma ha terminado". (...)”

MARX, GROUCHo, Groucho y yo. Barcelona, Ariel, 1975, pp. 191-199.

80 anys desprès sembla que no s’ha après massa, si abans va ser l’especulació borsària ara és l’especulació urbanística i les subprime, si al 29 la gent estava sobreendeutada ara també, si abans se’n van beneficiar uns quants, ara també... en fi.

Pudor i “alcanfor”

L’onze de setembre de 1938 avions de guerra republicans sobrevolaven Barcelona. Era uns dels actes de la Diada nacional de Catalunya.

Mentre tant al front de l’Ebre la batalla continuava de maneta sagnant. Franco ja havia arribat a l’escenari de la batalla el 2 d’agost i havia decidit combatre l’enemic frontalment. Tenia al davant les millors tropes de l’exèrcit republicà amb l’Ebre a l’esquena i no podia deixar passar l’oportunitat d’esclafar-lo malgrat que això representes una bany de sang per tots dos bàndols.

Les ofensives de l’exèrcit franquista es van anar succeint gràcies a l’inesgotable font de recursos de que disposava Franco i l’exèrcit republicà anava resistint com podia. Les bateries d’artilleria obrien foc contra les posicions republicanes, l’aviació bombardeja i la infanteria avançava. El sòl rocós de molts llocs impedia als republicans cavar trinxeres i aquests s’havien de protegir com podien o fugir.

Els atacs eren molt virulents i pràcticament no hi havia temps de recollir els ferits que amb “camilles” eren traslladats a la reraguarda. Si era complicat recollir ferits, pitjor era fer-se càrrec dels morts, en el millor dels cassos es tapaven amb pedres.

La pudor al camp de batalla, produït per la descomposició dels cossos, era insuportable i als soldats se’ls hi donava boles de camfora per a que se les posessin al nas.

Encara avui dia, passejant per la Terra Alta, és molt fàcil trobar les restes d’antics combatents d’aquesta dura batalla.

A millorar

A les festes d’un poble sempre hi ha coses a millorar. Jo voldria que millorés la festa del riu, s’hauria d’agilitzar més i oferir activitats complementàries (Fernando es passa tota la tarda avisant als participants de les puntones que vagin cap a la línia de sortida i els patrons, ni cas. Si un any es donés la sortida a la cursa de puntones encara que no hi fossin totes, l’any següent segur que s’espavilarien).

També caldria millorar les revetlles de la pista. La Unió Social és una entitat privada, però si hi participa l’Ajuntament els preus haurien de ser realment populars. I que s’ho posin al cap!!!!! La pista s’anima quan la gent de l’Escala i dels bars decideix entrar, i penalitzar això no és bo per a la festa.

Per cert, que es revisi la nit de Nueva Etapa. S’hauria de buscar una alternativa, fa anys que toquen el mateix i acaben sempre amb la mateixa cançó d’Alaska (A quien le importa lo que yo haga, a quien le importa lo que yo diga......). Renovar-se o morir, i aquests ja no són a temps per a la renovació.

La seva nit va ser la de més èxit, però van mostrar una falta de professionalitat quan amb la pista plena de gent ballant i la barra atapeïda van decidir donar per acabada la seva actuació i ens van deixar a tots amb dos pams de nassos.

Finalment caldria revisar l’espectacle del primer dia. Si es consolida aquesta iniciativa, hauria de ser amb una companyia de primera divisió i no amb els suplents......

Bé, suposo que en deu haver més però...

"Petits" actes

De la Festa Major també destacaria diferents actes protagonitzats per gent de la nostra terra com l’exposició del 25è aniversari del 3 i 2 Fasin a la sala d’actes de Caixa Tarragona. Tot un “revival” de la moguda cultural o de la contracultura de la primera meitat dels 80 del segle passat.

També voldria esmentar la sessió de música que va tenir lloc a Springflix. Sota el nom de Pop Fiction un grup de músics del poble (Marcel, Genís, Xarim...) i els seus amics van fer una agradable sessió musical amb temes coneguts i “jam session” inclosa.

El concert de cloenda de l’Orfeó de Flix a l’església en l’acte d’entrega dels premis del XVI PREMI DE NARRATIVA CURTA “LO FLIX D’ABANS”. Una sorpresa molt agradable per a qui es va perdre l'estrena. Sense paraules.

El concert de Funkhunters el darrer dia de festes versionant Herbie Hancock o el directe contundent, energètic i explosiu de Flatware.

Bé, suposo que en deu haver més però...

Aquest any GUAI

Aquestes festes majors han estat unes festes diferents per diverses qüestions. En primer lloc han estat unes festes de retrobaments, com sempre, si! però aquest any especialment perquè la gent ha retornat als seus orígens, gent que feia temps que no veiem.

Aquests coses solen passar en època de crisi, la gent es recull i sol retornar al seu lloc d’origen, amb els seus i el seu.

Això sembla que ens fa a tots més humans, deixem de pensar i desitjar coses banals i preferim donar valor a altres que no ens costen ni un “euro” com són deixar aflorar els sentiments i les vivències.

D’altra banda, han estat un èxit de festes (sempre hi ha coses per millorar), molt ben organitzades, amb una gran quantitat i varietat d’actes, molt d’ells de molta qualitat i seguits massivament.

Molta gent la nit que s’ha recuperat l’espectacle, diversió cada nit a la plaça del mercat, disfresses a dojo, uns Xofars consolidats (impagable veure despuntar el dia i com la gent s’anava posant les ulleres de sol al ritme d’una música electrònica que ben punxada és ballable i “escoltable”), etc. etc. etc.

La barreja de les dues qüestions ha resultat un producte excepcional que ens ha fet passar-ho d’allò més bé. Gràcies a qui ho hagi fet possible i fins l’any que bé.