Bush, cadàver polític

Resulta patètic tornar a veure a Bush fent un discurs apocalíptic de la situació, en aquest cas econòmica, mundial. Em recorda els mesos previs a la invasió d’Iraq quan, entre molts altres falsos arguments, s’intentava justificar l’atac com a única salvació per a la humanitat i apareixia ell com a enviat de Deu per a aquesta missió.

De fet, Bush és el que es diu un cadàver polític, li queden dos “telediarios” i no vol marxar sense deixar la seva empremta salvadora.

El que passa als EUA no te nom, fa dos anys que estan en campanya permanent. Tot te un caràcter de provisionalitat fins l’arribada del nou inquilí de la Casa Blanca: En política internacional els EUA fa mesos que han desaparegut tret d’una tímida pressió sobre Rússia per l’afer de Georgia mentre Bush no para de fer viatges d’acomiadament. I en economia qualsevol mesura per afrontar la crisi s’ha de consensuar amb els dos candidats Obama-McCain.

Obama-McCain, McCain-Obama, si algú pensa que la postura dels EUA en els grans temes canviarà a partir del segon dimarts desprès del primer dilluns de novembre, va apanyat. Això si, pitjor no pot anar. O si?

Ulls Negres

A principis de setembre un grup d’onze afeccionats de Flix a la mountain bike vam fer la via verda d’Ulls Negres. En total uns 165 km per una antiga via de ferrocarril que portava ferro des de les mines de Ojos Negros a la comarca de Jiloca a Terol fins als alts forns de Sagunt a València.

No tot l’antic traçat del ferrocarril s’ha transformat en via verda; de fet la via verda no està condicionada des de la localitat d’Ojos Negros si no des de la propera Santa Eulàlia. Tanmateix alguns trams han estat eliminats per diferents tipus de construccions: fàbriques, edificis, carreteres, etc., especialment al tram més proper a Sagunt.

Com podeu suposar, la dificultat del traçat és baixa amb pendents llargues però molt suaus com correspon a les línies ferroviàries. El ferm estava en bon estat cosa que no ens va estalviar alguna punxada. Però en alguns llocs on havia desaparegut l’antic traçat no estava ben senyalitzat i alguns dels túnels no estaven il·luminats.

La via transcorre per un paisatge canviant, de la plana àrida de la vall del riu Jiloca es passa a un paisatge més abrupte quan penetrem a les estribacions de la serra de Javalambre o a la serra Calderona.

La fesomia es va succeint: camps, boscos de pins, conreus, vistes panoràmiques, arbres fruiters..., qualsevol excusa era bona per parar i fer fotografies. Però tot s’acaba quan arribem a Sagunt, la febre constructora impedeix finalitzar el recorregut.

En definitiva una excursió en la qual va podem gaudir de la natura, de les visites turístiques (Teruel, Jérica, Mora de Rubielos...), del bon ambient i del menjar.

La broma s’ha acabat

Veien el daltabaix financer que hi ha a nivell mundial, originat per aquest capitalisme salvatge que actua com a via d’enriquiment d’uns quants però que no dubta a demanar la intervenció de l’estat quan van mal dades, poso aquest fragment del llibre “Groucho y yo” del genial Groucho Marx.

“Muy pronto un negocio mucho más atractivo que el teatral atrajo mi atención y la del país. Era un asuntillo llamado mercado de valores. Lo conocí por primera vez en 1926. Constituyó una sorpresa agradable descubrir que era un negociante muy astuto. O por lo menos eso pare­cía, porque todo lo que compraba aumentaba de valor. No tenía asesor financiero. ¿Quien lo necesitaba? Podía cerrar los ojos, apoyar el dedo en cualquier punto del enorme tablero mural y la acción que acababas de comprar empezaba inmediatamente a subir. Nunca obtuve benefi­cios. Parecía absurdo vender una acción a treinta cuando se sabía que dentro del año doblaría o triplicaría su valor.

Mi sueldo semanal en «Cocoteros» era de unos 2.000, pero esto era calderilla en comparación con la pasta que ganaba teóricamente en Wall Street (...)

Algunos de mis conocidos perdieron millones. Yo tuve más suerte, lo único que perdí fueron doscientos cuarenta mil dólares (ó 120 semanas de trabajo a dos mil por semana).

(...) El día del hundimiento final, mi amigo, antaño asesor financiero y astuto comerciante, Max Gordon, me telefoneó desde Nueva York. En cinco palabras lanzó una afirmación, que con el tiempo, creo que ha de compararse favorablemente con cualquiera de las citas más memorables de la Historia americana: "Marx, la broma ha terminado". (...)”

MARX, GROUCHo, Groucho y yo. Barcelona, Ariel, 1975, pp. 191-199.

80 anys desprès sembla que no s’ha après massa, si abans va ser l’especulació borsària ara és l’especulació urbanística i les subprime, si al 29 la gent estava sobreendeutada ara també, si abans se’n van beneficiar uns quants, ara també... en fi.

Pudor i “alcanfor”

L’onze de setembre de 1938 avions de guerra republicans sobrevolaven Barcelona. Era uns dels actes de la Diada nacional de Catalunya.

Mentre tant al front de l’Ebre la batalla continuava de maneta sagnant. Franco ja havia arribat a l’escenari de la batalla el 2 d’agost i havia decidit combatre l’enemic frontalment. Tenia al davant les millors tropes de l’exèrcit republicà amb l’Ebre a l’esquena i no podia deixar passar l’oportunitat d’esclafar-lo malgrat que això representes una bany de sang per tots dos bàndols.

Les ofensives de l’exèrcit franquista es van anar succeint gràcies a l’inesgotable font de recursos de que disposava Franco i l’exèrcit republicà anava resistint com podia. Les bateries d’artilleria obrien foc contra les posicions republicanes, l’aviació bombardeja i la infanteria avançava. El sòl rocós de molts llocs impedia als republicans cavar trinxeres i aquests s’havien de protegir com podien o fugir.

Els atacs eren molt virulents i pràcticament no hi havia temps de recollir els ferits que amb “camilles” eren traslladats a la reraguarda. Si era complicat recollir ferits, pitjor era fer-se càrrec dels morts, en el millor dels cassos es tapaven amb pedres.

La pudor al camp de batalla, produït per la descomposició dels cossos, era insuportable i als soldats se’ls hi donava boles de camfora per a que se les posessin al nas.

Encara avui dia, passejant per la Terra Alta, és molt fàcil trobar les restes d’antics combatents d’aquesta dura batalla.